Caius Messi Quintus Trajà Deci procedia d'una família romana, establerta a la Panonia inferior. Amb ell s'obre la sèrie d'aquells virils emperadors il·lírics que van demostrar que l'Imperi, malgrat l'anarquia militar del que era presa, es bastava encara per fer-se respectar pels bàrbars que per tot arreu l'estrenyien.

L'ideal d'aquest emperador va ser el contenir la dissolució interior de l'Estat, restablint la disciplina i les antigues costums. La seva obra primera va ser el restabliment de la censura, oblidada des del temps de Claudi i Domicià, fent que el Senat nomenés el nou censor per donar-li més autoritat. L'elecció va recaure en Valerià, a qui aviat hem de veure elevat al tron; però Valerià era massa llest per no comprendre el perill que l'exercici de tal magistratura li exposava entre el predomini de la força brutal, i va declinar l'insidiós honor observant que el càrrec de censor havia de ser inseparable de la dignitat imperial.

La mateixa raó que va induir a Deci al restabliment de la censura el va decidir a decretar la persecució dels cristians. L'edicte que va expedir contra ells a principis de l'any 250 és el començament d'aquell càstig amb caràcter universal i sistemàtic. Aquesta ordre exterminadora es va dictar, més que contra els sectaris religiosos, contra els adversaris polítics. La pau que els cristians van gaudir en els últims 40 anys, no només havia augmentat molt el seu número, sinó fortificat també la seva organització social. L'episcopat, que en els temps anteriors apareix com un campió modest de les societats cristianes, es presentà llavors amb un verdader element directiu que tendeix a dilatar-se sempre en menyscabament de les llibertats sinodals. Per això va recomanar Deci en el seu edicte als governadors que no perdessin de vista als bisbes. Però aquella llarga pau havia produït als cristians major perjudici; la corrupció de la vella societat s'havia infiltrat en la nova i difós fins al punt d'apagar en ella l'esperit de disciplina i d'abnegació que va ser la glòria dels primers temps cristians.

Els gots van envair les províncies danubianes de l'Imperi en el mateix any que Deci emetia l'edicte contra els cristians. S'ignoren els motius pròxims que van induir als bàrbars, en la meitat del segle III, a recomençar les seves hostilitats contra Roma. L'historiador Jordà ens parla de donatius assenyalats als caps gots pels anteriors emperadors, i suprimits per Felip l'Àrab. Sense negar aquest fet, Bertolini opina que a la invasió goda van donar principalment impuls les desavinences nascudes entre les legions situades sobre la frontera del Danubi. El mateix Jordà ens compte que algunes d'aquelles tropes, llicenciades per Deci, van demanar auxili als gots; això explicaria la creixent audàcia dels bàrbars, els quals no es van acontentar amb meres correries, sinó que van aspirar a conquistar territoris de l'Imperi on establir-se.

L'iniciativa d'aquest nou objectiu de les hordes bàrbares va ser presa pel nombrós poble dels gots. Ja abans d'aquell moviment apareixen aquests dividits en dos diferents grups, el dels greutungis i el dels tervingis; el primer, que va portar més tard el nom històric de Ostrogots, o gots orientals, habitaven entre el Do i Dnieper; el segon, anomenat més tard dels Visigots, o gots occidentals, s'estenia i arribava fins a les pendents sud-oest dels carpacis. Sobre els dos grups imperava llavors el rei Gniva, el qual, aprofitant la guerra civil provocada per l'exaltació del general Deci, va envair la Mesía, que havia quedat gairebé sense guarnició. La resistència oposada als bàrbars per les fortaleses de Marcianópolis i de Caova, i l'aviat terme de la guerra civil a Verona, els van obligar a deixar la Mesía, en el auxili de la qual havia anat des del camp veronès el fill del vencedor Deci, Ereni Etrusc, i a tornar a Tràcia travessant les muntanyes del Emo (els moderns Balcans), assaltant a Filipopólis. En defensa d'aquesta ciutat va acudir el governador de la Macedònia, Luci Prisc; però Cniva el va derrotar en Berve, i el va atreure després afalagant la seva ambició amb la promesa de la púrpura. Per aquesta traïció de Prisc va caure Filipopólis a poder dels bàrbars, que es van banyar en la sang dels seus habitants.

Per reparar tant gran desastre, va acudir l'emperador Deci, a finals de l'any 250, al teatre de la guerra i, recollint les restes de l'exèrcit de Berve es dedicà, el valerós estratègic, a bloquejar amb hàbils maniobres a l'enemic, per facilitar el seu extermini. A l'animós tribú M. Aureli Claudi, que 18 anys després havia de pujar al tron i salvar l'Imperi, va confiar la defensa del pas de les Termòpiles per cobrir el Peloponès; i a Trebonià Gal l'encàrrec de tancar a l'enemic la retirada, guardant els del Danubi. Fets aquests preparatius, va portar a l'exèrcit contra els bàrbars, i els va derrotar en alguns encontres, però en la jornada decisiva que es va deslliurar en Fòrum Trebonii (la moderna Abrito) va perdre la batalla i la vida (novembre del 251).