|
 |
Va néixer en l'any 146 en Leptis Magna, a Àfrica. Era jurista i senador. A la mort de Cómmode era governador de la Panonia Superior. Va declarar fidelitat a Pértinax, però a la mort d'aquest i la immediata proclamació de Didi Julià, contemplada amb indignació a les províncies, Sever va ser saludat com emperador per l'exèrcit en Carnuntum (193), i el seu nomenament va ser ratificat a Roma pel Senat. Va acabar amb tots els seus rivals: Didi
Julià, Pescenni Níger i Clodi
Albi (197).
Era un bon militar, encara que cruel i despietat. Va dedicar molt temps a les seves campanyes en diferents zones de l'Imperi (durant el seu regnat els bàrbars van traspassar la frontera nord per primera vegada, encara que van ser rebutjats) i a visitar les províncies. En el 208 va marxar a Britania, amenaçada des del nord per les tribus escoceses, on va morir debilitat per les dures campanyes (211). Va ser bon administrador; va portar a terme moltes obres d'embelliment de la ciutat. Va intentar frenar l'avanç del cristianisme afavorint els cultes orientals, llavors molt en voga. S'havia casat amb Julia Domna, filla del gran sacerdot del déu Baal (Sol) de Emesa, i va portar a la seva cort molts orientals. Va tenir dos fills, Caracal·la i Geta,
als quals va associar al tron en el
198 d.C.
|
| CRONOLOGÍA DE LA DINASTÍA DELS SEVERS |
SEPTIMI SEVER (193-211) |
"Aquest segle (III d. C.) turmentat, brillant i agònic a un temps, que és tot ell una llarga transició, sol dividir-se en dos períodes principals (...).
En el primer, el poder va estar en mans de la Casa Severa (193-235), inagurada per un general nascut al Àfrica romana (en l'actual Líbia) i descendent de púnics, que estava acantonat amb les seves legions danubianes en Panonia: Luci Septimi Sever. La Casa, continuada pels seus descendents, va inaugurar el seu exercici amb una entronització sagnant i es va recolzar a l'exèrcit com ultima ràtio del seu poder i de la supervivència del complex Imperi. L'estament senatorial va resultar postergat a favor de l'estament eqüestre, molt directament dependent -quant a les carreres polítiques- de la voluntat personal de l'emperador, i dels militars professionals; i la població, sobretot la urbana, de Roma i d'Itàlia va rebre beneficis especials. Els fills, gairebé d'igual edat, de Septimi, Caracal·la i Geta (es pronuncia Gueta) s'odiaven cordialment i no va tardar molt aquell a assassinar al seu germà. Ell mateix va seguir semblant sort i va ser fugaçment reemplaçat pel conspirador Macrí, el primer emperador que no havia estat senador encara que també va morir sota el punyal, el mateix que el nebot de Septimi Sever, que, amb el pompós nom de Marc Aureli Antoní, és conegut en la història amb el seu, sirià, de Elègabal (en realitat Elagabaal): l'any 222, tots els emperadors citats habían mort assassinats. Tretze anys va regnar el successor i cosí de Elègabal, Marc Aureli Sever Alexandre, que va ser mort pels seus propis soldats. Quaranta-dos anys van durar els governs d'aquesta família, amb el parèntesi de Macrí, en els que, com a novetat insòlita en la política romana, cap subratllar la influència rellevant de les grans matrones de la Casa Imperial, Julia Domna, Julia Mesa, Julia Soemia i Julia Mamea, sempre darrere de les principals iniciatives dinàstiques després de la mort del fundador de la Casa. I, també que, paradoxalment, sota els Severs es produeix l'apogeu del Dret Romà, així com la concessió, pràcticament universal, de la ciutadania romana a tots els habitants lliures de l'Imperi (212), per decisió de Caracala. L'extensió de l'antiga prerrogativa implicava, per necessitat, la devaluació de la mateixa. La població de l'Imperi es va dividir, davant l'Estat i la Llei, no entre cives o ciutadans i peregrini o no ciutadans, sinó entre honestiores i humilliores, gents acomodades i gents pobres, i, secundàriament, entre militars i civils. " |
 |